Thursday, July 14, 2005

14 de juliol de 2005
La nina de les cireres
Es va despertar ben dematí i el primer que va veure va ser la cara de la seva estimada Margalida. Des de feia un any, aquesta joveneta de fora vila tenia cura d'ella i s'havia convertit en la seva millor amiga i companya de jocs.
- Au, aixeca't, que avui és el dia. El Sr. Mestre no estarà molt a arribar i ja saps que no li agrada que el facin esperar. Ja veuràs quin retrat tan preciós que et farà.
Na Margalida va treure un vestidet blanc, amb una faldilla de farbalans i una randa molt fina a les mànigues. El va col·locar damunt el llit amb molta delicadesa i va cercar la cinta de seda cel que li serviria de cinturó. Els colçons que li havia regalat la tieta Maria i les sabatetes que tant li agradaven, com les de les ballarines. I ja estava tot preparat.
- Venga, no siguis així - va dir na Margalida, quan va veure que s'havia tapat el cap amb els llençols.
La va ajudar a aixecar-se i la va vestir com si fos la seva germana petita, fent-li pessigolles quan ella es despistava. Aquests moments de complicitat i tendresa eren els millors del dia, va pensar. Els seus pares sempre eren molt correctes i formals quan estaven amb ella i no tenien gaire temps per jugar i riure.
Quan va estar llesta es va mirar al mirall. Semblava una d'aquelles nines de porcellana que la seva mare li havia duit del seu darrer viatge a París.
- Sembles una princesa- va dir la seva amiga, i ella va somriure- au, anem. He sentit un carruatge, segurament és ell.
I juntes varen davallar a la cuina, varen agafar el ramellet de cireres que havien preparat la nit anterior i varen avançar cap al saló, on les esperava el Sr. Joan Mestre, pintor i professor de l'Acadèmia de Belles Arts.
- Bon dia, senyoreta, preparada?
Is
14 de julio de 2005
La niña de las cerezas

Despertó por la mañana, aún era muy temprano, y lo primero que vio fue la cara de su querida Margarita. Desde hacía un año, esta joven campesina cuidaba de ella y se había convertido en su mejor amiga y compañera de juegos.
- Anda, levántate, que hoy es el día. El Sr. Mestre no tardará en llegar y ya sabes que no le gusta que le haga
n esperar. Ya verás qué retrato tan bonito te hará.
Margarita sacó un vestido blanco, con una falda de volantes y fino encaje en las mangas. Lo colocó encima de la cama con suma delicadeza y buscó la cinta de seda azul que le serviría de cinturón. Los pantalones que le había regalado la tía María y las zapatillas que tanto le gustaban, como las de las bailarinas. Y ya estaba todo preparado.
- Venga, no seas así - dijo Margarita, cuando vio que se había tapado la cabeza con las sábanas.
La ayudó a levantarse y la vistió como si fuera su hermana pequeña, haciéndole cosquillas cada vez que ella se despistaba. Estos momentos de complicidad y ternura eran los mejores del día, pensó. Sus padres siempre eran muy correctos y formales cuando estaban con ella y no tenían mucho tiempo para jugar y reir.
Cuando estuvo lista se miró al espejo. Parecía una de aquellas muñecas de porcelana que la su madre le había traído de su último viaje a París.
- Pareces una princesa- le dijo su amiga, y ella sonrió- anda, vamos. He oído un carruaje, seguramente es él.
Y juntas bajaron a la cocina, cogieron el ramillete de cerezas que habían preparado la noche anterior y avanzaron hacia el salón, donde las esperaba el Sr. Joan Mestre, pintor y profesor de la Academia de Bellas Artes.
- Buenos días, señorita, ¿preparada?

Is

14 th of July 2005

The Girl of the Cherries


She woke up early in the morning and the first thing she saw was Margarita's face. This beloved peasant girl had been taking care of her over the last year and had become her best friend and favourite companion.
- Wake up! Today is the day. Mr. Mestre will arrive soon and he does not like to wait for anybody. He will paint a wonderful portrait of you.
Margarita took out the white dress, the skirt adorned with flounces and fine lace. She layed it down carefully on the bed and looked for the belt, a silk blue ribbon; the trousers that her aunt María bought and the ballerinas' shoes. And it was all ready!
- Oh, come on! Don't be lazy! - said Margarita, as she saw her little friend hiding under the sheets.
She got her up and dressed her as if she was her young sister, tickling her when she was not looking. These moments of complicity and intimicy were the best of the day, she thought. Her parents were always strict and formal with her and had no time to play and laugh.
When she was ready, she looked at the mirror and saw herself as one of the porcelaine dolls that her mother had lately brought from Paris.
- You look like a princess!- said her friend, and she smiled- let's go! I heard a carriage, it might be him.
They walked down the stairs to the kitchen and took the bunch of cherries that they had prepared the night before. They entered the dinning room where the painter and Member of the Academy of Fine Arts Mr. Joan Mestre, was waiting.
- Good morning, Miss, are you ready?

Is

0 Comments:

Post a Comment

<< Home